SANTA ESCOLASTICA

Segles lluminosos,
plens de claredat
els de l’Edat Mitja
amb ells està en deute
la Humanitat!

Monestirs que canten
la glòria de Déu.
Europa es configura,
Creix, al voltant seu.

L’ ”Ora et labora”
marca un estil
Travessarà segles
cultures, país.

Dos germans ho entenen
I junts fan camí
Ella és Escolàstica,
I ell, Benet, el monjo
que marca l’inici
del mon benedictí.

Un dia, a trenc d’alba,
Benet camina enllà,
va veure a Escolàstica
de Déu vol parlar.
Conversa profunda
la dels dos germans!

Tot parlant del Cel
el dia s’avança ...
El sol ja es ponent,
però Santa Escolàstica
no el deixa marxar...
te una gran recança

i suaument li demana
al seu germà
que es quedi, aquell vespre,
al seu Monestir
“s’ha acabat el dia,
- fou la resposta-
cal marxar, germana,
acomiadem-nos aquí”

Però el Bon Déu escolta
aquell desig sant
de Santa Escolàstica
que intueix el final.

La nit es ben negre
I una gran tempesta
no els deixa marxar!

Amb un fons de pluja
segueix la conversa,
conversa divina
la dels dos germans.

Al mati, a trenc d’alba,
Benet pren la ruta,
ja pot caminar
Els cels ja no ploren
S’han asserenat

Quan Benet arriba
al seu Monestir
l’anima d’Escolàstica
entrà al Paradís.